viernes, 1 de junio de 2007

El meu aniversari

Resulta que el dilluns 4 de Juny de 2007 torna a ser el meu aniversari i em volia felicitar i dedicar-me un espai personal.
Aviat farà nou anys que la persona que més m’he estimat a la vida va marxar i des de llavors hi ha una sèrie de dies que em fan recordar aquells maleïts moments de la meva vida i valorar la pèrdua.

Just solíem celebrar totes dues el nostre aniversari perquè el seu era el dia 5 de Juny.
Hi havien uns quants anys de diferència, ni més ni menys que trenta-vuit però tot i així i malgrat la meva adolescència, varem compartir moments meravellosos.


Bé, doncs, quan arriba el meu aniversari o el seu, per Nadal, per cap d’any, per tot sants...sinó tinc la sort d' oblidar-me de la festa senyalada no em toca altre remei que recordar.
Aquesta és una de les raons que molts anys em fan decidir no celebrar, hi ha excepcions, però aquest any la veritat és que em bé de gust estar tranquil-la a casa o com a molt anar amb en Dani a sopar en un restaurant italià i fer un passeig.
Potser per estar lluny de casa, potser per pensar que estic vivint el que sempre he desitjat, com estar en un país llunyà durant una temporada llarga, conèixer una nova cultura i nova gent, viure una gran experiència...estic més sentimental.


Molts dies miro el cel i la lluna i li dono gràcies a la meva mare per haver-me parit i li dic per telepatia que em miri, que estigui tranqui-la i orgullosa de mi, perquè sóc feliç i estic tenint tot allò que un pot desitjar.
Jo sé que em sent i que em veu, perquè quan estimes de veritat, vagis on vagis, estiguis on estiguis, al cel o a la terra, l’amor i els records es queden allà un desitja.
Moltes vegades, quan estic molt trista, em tranquil·litza el fet de pensar que un dia, quan el cel m’esculli a mi, de nou ens tornarem a trobar, és una sensació fabulosa pensar que de nou la puc abraçar.

4 comentarios:

Evinski dijo...

Ruth!!... m'has fet plorar... i estava a la feina!!!!!!!!!!!!!!!
Un petó molt gran i que tots els teus somnis es facin realitat!

evinski dijo...

Ruth!!... m'has fet plorar... i estava a la feina!!!!!!!!!!!!!!!
Un petó molt gran i que tots els teus somnis es facin realitat!

Eva dijo...

Ruthi!!!!!! Lo más bónito que nos queda de las personas que queremos y que ya no estan son los recuerdos y justamente en los días de alegria es cuando más nos tenemos que acordar de ellos, por que forman parte de nuestras vidas y porque si es verdad que nos pueden ver desde donde estan, estaran muy contentos de que seamos felices. Muchisimos besos mi reina.

Lluis dijo...

Ei rutilla, no havia vist que es podia fer comentaris... vaja, ja saps que poc a poc vaig entrant en matèria.

Es preciós el que dius. Me n'alegro que segueixis alliçonant-nos sobre el saber aprofitar el be més preuat que tenim: la vida!!!!

Besillus